El fantasma del bel·licisme recorre Europa, de Josep M. Morreres

EL FANTASMA DEL BEL·LICISME RECORRE EUROPA Militar en l’esperança és actuar. Pere Casaldàliga El fantasma del bel·licisme recorre Europa obeeix a la convicció que l’abstracció és un camí pel qual transitem —mai un punt d’arribada—, un procés de depuració en què anem prescindint de tot allò superflu i trobant les estratègies que ens permetin aprofundir en l’expressió del que és inefable. Un camí que ens porta a buscar la simplicitat, allò essencial, que podem recórrer en tots dos sentits. L’artista es deu al seu art, però l’home —o la dona— que és l’artista no pot restar indiferent als patiments de la seva gent, del seu poble, de la seva terra. L’artista que crea en llibertat, sense altres subjeccions que les ineludibles, no pot estar-se de reivindicar la llibertat de tots, no es pot estar de compartir una lluita que és de tots. L’art ha de desvetllar emocions i ha de moure a la reflexió, perquè l’art és una més de les batalles que l’home lliura per la llibertat, per la independència. I és així com l’artista oposa a la follia l’esperança, una esperança que no pot basar-se en la percepció de la realitat, sinó que ha de ser el resultat d’un entossudiment a creure en l’home, en la humanitat, malgrat que l’evidència li hauria de fer desconfiar-hi. L’esperança que reivindica l’artista amb la seva obra té a veure amb la confiança i amb el desig, és una creença íntima i irracional que ens fa perseverar, malgrat les dificultats i sofriments amb què ensopeguem, malgrat les evidències que observem en el món que ens envolta. Militar en l’esperança és actuar, deia el bisbe Casaldàliga. L’esperança ens fa creure que el món del futur serà millor que el que coneixem, però que si no fem tot el que estigui al nostre abast perquè les coses canviïn, si no actuem, aquesta serà una esperança vana. Quan militem en l’esperança com a artistes, hem de ser conscients de les nostres limitacions, cosa que no ha de fer que ens deixem de comprometre. El fantasma del bel·licisme recorre Europa neix de la incertesa i del convenciment que la creació artística és un viatge, un trànsit. Partim d’una idea, d’una imatge que només existeix en la ment de l’artista i hi afegim una manera de fer —una tècnica— i uns materials —el llenç en blanc, els colors, els estris que utilitzem. El resultat final té a veure amb la idea inicial, indubtablement, però sobretot amb el procés d’elaboració, amb la interacció entre l’artista i els materials, amb tot el que ha anat passat mentre l’obra s’anava realitzant. El que fa d’un poema, d’un quadre, d’una música una obra d’art és el compromís amb la veritat, amb l’autenticitat, amb la singularitat. Una obra d’art és un conjur contra la mediocritat i contra la impostura. La bellesa salvarà el món, que diu Dostoievski, i aquesta és la idea que hauria d’inspirar l’artista, la idea que probablement està darrere de qualsevol obra artística. Aquest món necessita ser salvat: aquesta és la percepció que tenim; aquesta és la percepció que homes i dones han ti