Ara Malikian

Al Líban no em consideraven suficient “Libanès” perquè era d’origen Armeni, els Armenis no em consideraven suficient “Armeni” perquè havia nascut a Líban quan em vaig establir a Europa no em consideraven “Europeu” perquè no havia nascut a Europa, em va costar anys estar en pau amb mi pel que soc i acceptar ser l’etern “Intruso” i abraçar la riquesa de la meva identitat multicultural. Aquesta experiència es va reflectir també en la meva relació amb la música. En cada concert, en interpretar obres de Bach o Mozart, o en improvisar en estils tan diversos com el jazz, el gipsy, el flamenc o el tango etc etc la sensació de ser un “intruso” s’intensificava. Cada nota ressonava amb la nostàlgia d’una llar que no existia, un lloc en el qual no acabava d’encaixar. No obstant això, aquesta condició de “intruso” em va brindar l’oportunitat d’explorar i gaudir de músiques i cultures fascinants, alienes a la meva pròpia tradició. La meva intenció no era adaptar-me a aquests estils, sinó aportar la meva pròpia veu, la veu del meu violí i la meva visió única de la música, sense demanar disculpes per ser diferent. En cada nota, en cada improvisació, buscava transmetre la riquesa de la meva experiència multicultural, fusionant les tradicions més diverses en un so únic i personal. Gràcies a la meva condició de “intruso”, he descobert que el món sencer és la meva llar. L’art, la música i la cultura em pertanyen, sense importar el meu origen o el meu lloc de naixement. La meva casa està en el meu cos i en la meva ànima, un especio infinit on la identitat es transforma i la música es converteix en un llenguatge universal.